Arxivar per Novembre, 2009

Ja prou, no?

Per què m’ho fas això? Acabo de rebre un missatge al messenger que em vas enviar ahir al migdia. Dius “Hola”.

“Hola”?

Què passa, que un cop al mes et recordes de mi i em trobes a faltar? O potser és que t’has barallat amb la teva amiga la psicòpata o que el teu últim ligue no et fa el cas que esperaves?

No juguis més amb mi. M’acabaré emprenyant.

És que no pot estar-te ni un mes sencer callada?

El que no es valora es perd. Deixa’m estar ara.

No és que no m’importis. És que no t’importo.

Prou.

Elle m’aime

La Cécile ha vingut a passar el cap de setmana i ahir em va enviar un email per fer-m’ho saber i convidar-me a una festa.

Quan ens hem acomiadat m’ha abraçat fort i m’ha dit que la cançó que li vaig regalar li havia agradat molt, que era un regal tan personal i tan maco com totes les coses que li he regalat, que l’havia escoltada a l’aeroport i que li havien caigut les llàgrimes.

Ens hem abraçat i ens hem fet petons molt castos a les galtes.

Sempre ens estimarem.

Dissabte, 15.44

Quina gran decepció. No sé si has canviat o si mai no has sigut realment la persona que vaig creure conèixer. Ni tant sols mai no em vas donar les gràcies pel temps que et vaig dedicar o per l’estima que et vag tenir.

Em vas enviar una invitació pel teu club de fans! I ara m’has blocat completament a les xarxes socials perquè no et pugui trobar.

Potser és millor així. En tota cas, tampoc pensava buscar-te. Ets tu qui m’hauria de buscar, ets tu la que s’ho perd. Jo no puc perdre res que mai no he tingut. Tu, en canvi, tenies tot el que sóc, tot el que tinc. Tot era teu.

L’altre dia vam coincidir connectades a les pàgines dels contactes i vaig sentir una punxada molt forta a la part fonda de l’estómac.

Has canviat completament el teu perfil públic. Les fotos són superficials, el redactat és insípid.

Penso en tu de vegades. Sí, encara ho faig.

Però no me’n penedeixo gens de no haver-te volgut seguir el joc. De fet, penso que em vaig escapar d’una de bona… Només havíem de parlar perquè a tu t’anava bé i quan a tu t’anava bé, només ens veuríem quan tu diguessis… T’agrada tant tenir el control que quan vas veure que sobre mi ja no en podries tenir cap em vas engegar a la merda.

He plorat molt per culpa teva, no entenc en quin moment vaig arribar a creure que de debò havies canviat.

Segurament has canviat, però només per ser més superficial i indolent.

M’agradaves quan tenies coses a dir, ara estàs buida. Ja no m’interesses.

No em penedeixo gens de la meva decisió de fa unes setmanes. Era la millor que podria prendre.

Decidir no tornar a veure algú mai més fa mal, però amb el temps l’únic record que tindré de tu seran aquests gargots llançats dins una ampolla. Vaig deixar-te pistes perquè els trobessis, quan encara volia que em trobessis. Però no crec que mai els trobis ni que mai més ens tornem a trobar.

I és curiós que això passi quan geogràficament estem sempre tan a prop.

I’m a loser, baby…

Diumenge de ressaca. La nit passada he quedat amb una paia guapíssima que fa gairebé dos metres i treballa a la tele.

Em fascinen els seus rínxols, tan ben col·locats.

Ella parla de si mateixa, de les festes on va, de la gent important amb qui ha tractat o encara tracta cada dia, del càrrec de responsabilitat que té i de lo molt bé que s’ho passa sortint a cremar la nit ara que ha trencat amb la nòvia.

Al cap de mitja hora de seure tinc ganes de dir: “Sis plau, deixa’m marxar. És evident que no t’interesso gens“. Però en lloc d’això continuo bevent una copa rera l’altra, embolcallada pel soroll, la calor i el fum decadents del local, mirant-la als ulls i pensant en els seus rínxols, tan ben col·locats.

Torno a peu. Necessito respirar. Sota els auriculars els carrers passen a banda i banda, escombrant rostres enganxats damunt tanques publicitàries que es desenfoquen amb la velocitat del caminar.

Sento que no pertanyo aquí. Voldria volar fins a casa, aterrar al llit i despertar-me a qualsevol altre lloc. Un lloc on les persones no s’haguessin de vendre amb la finalitat de poder creure que la vida val la pena.

Una ciutat senzilla on la gent encara fos capaç d’estimar de franc.

Només en el moment del comiat, quan ens abracem, penso que potser sí que m’agrada, que tot plegat aquesta actitud només és una cuirassa, que necessita que l’estimin desesperadament, tan desesperadament com t’estimo jo ara.

“Un plaer”, diu.

“Segur que sí”, penso.

Matriu protectora

He fet tard a la feina. Fora de l’Acadèmia dels Somnis la vida és massa grisa. Per això m’agrada quedar-m’hi tota l’estona que puc.

Allà tot és diferent, lluminós i millor.

El retorn

Has tornat.

Potser ara ja només ens podem trobar en somnis. En els meus.

Sortíem abraçades del teatre de Salt. Duies una samarreta de color d’aigua marina, massa d’estiu perquè pogués ser qualsevol altra època de l’any, però suposo que al país dels meus somnis el clima sempre és càlid.

Recordo haver recorregut els teus abdominals amb la mà.

D’una altra banda

Hi va haver un dia que tot va començar en un altre lloc, aquest.