Arxivar per gener, 2010

Neteja

Vaig estar tot el viatge pensant en tu, enyorant el que mai he tingut i que mai no tindré. Vaig escriure molt, un munt de declaracions d’amor que al final he decidit que es quedin en aquella moleskine en versió barata i que passin a l’oblit. O potser mirar-m’ho d’aquí a un temps i rescatar només aquells fragments que valguin realment la pena perquè estiguin prou ben escrits com perquè el destinatari dels mateixos sigui el de menys.

A més, quan vaig tornar vaig trobar aquell email teu en la línia prepotent i egoista de sempre i vaig decidir que si calia cridar cridaria perquè t’apartessis de mi, que estava disposada a apartar-te jo si no ho feies tu. Això va ser un principi i no me’n penedeixo gens. No m’agrada ferir la gent però aquest cop era una qüestió de supervivència.

Aquests dies estic tancada a casa fent balanç, rebutjant tots els oferiments i tots els contactes socials, intentant reordenar la casa, els fitxers de l’ordinador i, sobretot, les idees. Estic contenta perquè he aconseguit començar la dècada fent una cosa que fins ara no havia fet prou: pensar en mi, fer les coses per mi, no pels altres, posar el que jo vull per davant del que la gent espera de mi. No ha estat fàcil dir-li a l’aprofitada de torn que com que no m’havia contestat a temps havia fet altres plans per la nit de cap d’any i que el sopar que havíem de fer a casa (que JO havia de fer) quedava anul·lat sine die.

Així, en lloc de canviar d’any i de dècada caient un cop i un altre en el mateix error (dedicar esforços a persones que no els valoren ni aprecien i que poques vegades o mai diuen “gràcies” o mostren agraïment -excepte quan les coses els van malament i llavors el que reben de mi resulta que no estava tan malament, per tornar-me a llençar a les escombraries quan ja no em necessiten-, en lloc d’això he canviat d’any i de dècada en companyia de persones que (potser perquè no reben tant de mi) em valoren i aprecien moltíssim més. Gràcies Noe.

M’ha de baixar la regla i estic sensible i inestable. I emocionalment dèbil, és veritat. Per això els dies com avui faig coses que sé que no haig de fer: buscar-te per internet i donar-te importància, mirar les teves fotos i llegir les teves línies de text, els simulacres de poemes plens de rípies que escrius a les teves amants o nòvies i sentir-me imbècil per haver-te dedicat i dedicar-te encara tant de temps.

És cert, la culpa és meva, tot i que per fi he descobert què és el que he estat fent malament tots aquests anys en relació a les diferents persones que he estimat i que no heu estat a l’alçada.

Els humans tendim a insistir més en aconseguir allò en què ja hem invertit molt de temps i esforços, fins i tot quan ja és evident que no hi ha res a pelar. Ens concentrem en aquestes coses perquè la pèrdua és més gran quan hi invertim molt en lloc de redreçar el nostre interès i enfocar-lo cap a objectius més positius. El que no ens costa no ens sap greu de perdre.

En el camp emocional (o més ben dit, de les relacions personals, perquè en el fons totes les relacions que tenim tenen un component emocional, encara que no siguin amb d’altres persones: ens vinculem o desvinculem emocionalment amb objectes, llocs, feines, contínuament), com també passa en el camp de l’economia i els negocis, apreciem més el que ens costa que no el que no ens costa. Tot i que el cost zero és de totes maneres el millor dels reclams.

Jo mai he sabut invertir bé els meus sentiments. Les persones a qui he estimat no m’han valorat perquè el meu amor els sortia gratis. És cert, des del primer dia m’he acostumat a donar sense rebre. Moltes vegades sense rebre res i últimament rebent fins i tot hòsties. Però no només això, també he aconseguit que algunes d’aquestes persones que estimava, per no haver-los tancat les portes de manera contundent i definitiva, hagin continuat acostant-se a mi (fins i tot durant anys) quan les coses els anaven malament. Però mai m’han estès la mà ni s’han recordat de mi quan les coses els han anat bé o quan jo he necessitat que em fessin costat.

I és culpa meva.

És cert que estimar i donar-ho tot a qui estimes no hauria de ser dolent. Jo sempre havia pensat que qui ho estava fent malament eren les persones que es comportaven de manera egoista i utilitària amb mi. I home, és cert que aquestes no són precisament actituds lloables. Però si ho han fet és perquè el meu cost, per a ells i elles, ha estat sempre ZERO.

I aquest valor, en el fons, és el que jo mateixa he posat per no haver dit “PROU” quan era el moment. Per ser bona persona, potser sí, però bàsicament per no fer-me valer, que és allò que em recomanava la meva àvia quan començava a sortir de nit i que jo em pensava que volia dir que no me n’anés al  llit amb tothom.

No haver entès aquest consell fins ara m’ha portat a la més gran de les ruïnes emocionals. Fins i tot en algunes ocasions, com quan em vaig enamorar d’una persona que no vaig ser conscient que me maltractava fins que em va deixar (com es deixa un gos), he sentit desitjos de morir.

Però ara ja no. N’he après una mica. A partir d’ara el meu amor ja no serà gratis, qui vulgui estar amb mi s’ho haurà de currar. Això no vol dir que a partir d’ara ja no estigui disposada a donar, sinó que hi ha uns marges i hi ha uns terminis i aquests no poden ser escandalosament abusius com fins ara.

Continuaré patint molt, és cert, perquè entendre les persones és molt difícil per mi, que sempre m’he mogut molt millor en el camp de la lògica i la racionalitat, sóc capaç d’entendre més bé qualsevol procés computacional que no pas emocional. Però estic llegint molt sobre això, des de fa anys, llibres de tota mena: d’autoajuda, d’economia, de màrqueting, de psicologia. Sé que no trobaré mai la resposta al meu fracàs dins de cap d’aquests llibres i tampoc no hi ha una fórmula per resoldre el meu dolor.

Però també sé que a partir d’ara no penso dedicar ni un sol minut de la meva vida a persones que no s’ho mereixin. Abans estaré sola que mal acompanyada. Abans estaré sola que a prop de persones que no m’aportin res.

Sé que et continuaré buscant de tant en tant quan estigui dèbil i tendeixi a l’autodestrucció. Però tu mai no em trobaràs perquè -encara que pel fet que plori perquè no t’importo gens sembli el contrari- la meva porta s’ha tancat per sempre i no l’obriré mai dels mais passi el que passi.

És temps de fer neteja a fons.

Anuncis