Arxivar per Març, 2010

Fins aviat (tot i que aviat no serà)

6 de Març.

Sé que no ha quedat clar quan ens hem acomiadat i em sap greu: simplement em feia mal haver de repetir-ho perquè òbviament em dol.

Espero no obstant que amb aquesta trobada tot hagi quedat més clar també per tu.

L’oportunitat que em demanes (i que per cert, ara que hi penso: tu no m’has donat i jo també me la mereixia) només la podràs tenir si la casualitat ens torna a ajuntar.

Em ratifico en el fet que no vull més contactes i que una amistat no és possible. No és possible perquè és una situació que ja conec i sempre m’ha tocat a mi pringar. I no vull pringar més.

Cada vegada que tinc contacte amb tu recordo que sóc una persona en qui mai no et fixaries i, a més, tal i com t’he dit, per tenir una amistat amb algú haig de poder donar i ara mateix no tinc res per donar-te, tot el que tenia (i creu-me: era molt, moltíssim i era molt millor que el que en aquell moment tenies. Com diu la cançó “si te hubiera hostiado ahora estarías aquí”). Però el que et podia i et volia donar, tot allò, es va perdre.

Et vaig estimar molt i hauria volgut estimar-te més però ara ja no tinc res i, tal i com t’he dit, cada contacte que tinc amb tu em trenca el cor.

I trobo que me mereixo molt més, fins i tot sense tu.

Per això, si de debò t’importo i vols tenir una oportunitat (en un hipotètic futur) t’apartaràs, silenciaràs els contactes… i deixaràs que simplement sigui la casualitat el que ens posi un altre cop en un mateix context. Si és que ha de passar, i si ha de passar, passarà i prou.

Ens trobarem a qualsevol lloc i m’alegraré de veure’t.

Si intentes forçar-ho només aconseguiràs espatllar-ho més (el que ha passat fins ara) i em perdràs per sempre. Espero que no sigui això el que vols. No és el que vull però tampoc t’ho penso tornar a demanar.

Pots entendre-ho o no i et pot semblar bé o no, però si de debò sóc tan important com insinues ho hauràs de respectar. No és una rabieta i no és per fotre’t.

No ho faig en contra teva, ho faig a favor meu. Hi tinc tot el dret. El mateix que tu tens de no sentir res per mi.

Un petó i molta sort. Espero que facis alguna cosa amb el teu talent, amb cada excusa que dónes per no posar-te a treballar-lo (i sé per experiència lo molt que costa fer doble o triple jornada, tenir una doble o una triple vida) perds una part important de tu, de qui realment ets, encara que no t’ho sembli. I mira, també sento (és una intuïció, no una certesa) que és l’únic lloc/món/punt on potser ens podríem arribar a trobar algun dia, de manera que quan més te n’allunyes també t’allunyes més de mi.

O jo de tu.

Un petó.

Potser m’equivoco, sempre ho faig

5 de Març, al matí.

Potser m’equivoco, sempre ho faig.

Vull quedar amb tu perquè tinc l’estranya idea que sents alguna cosa per mi… només perquè has fet aquella composició escrivint “te amo” a sota del meu insult “psicòpata”.

Estic espantada, la veritat és que potser faré un paper ben galdós. M’has demanat que t’assegurés que no et faria cap mal…

A tu no.

A tu, rai.

M’encantaria que les coses maques que escrius (i que sóc incapaç d’entendre, perquè, nena, per tu el subjecte + verb + complements és una utopia desconeguda) fossin per mi.

L’altre dia m’ho semblava un parell de vegades.

Ara ho dubto.

Fins i tot dubto que aquest “Te Amo” sigui la teva veu. Potser simplement és la meva, el que tu perceps com la meva… i te’n fots.

He estat a punt d’escriure’t que m’havia equivocat, que ho sento i que no ens veurem.

Però si em faig enrere això no s’acabarà mai. M’estimo més venir, passar pel mal tràngol de descobrir que m’he equivocat i que les coses continuen com abans: no significo res per tu i no em pots oferir res.

Serà un pas enrera. M’afecta molt que ens veiem.

No sé quant temps trigaré a recuperar-me.

Però crec que ho haig de fer.

Acabar-ho per sempre.

“Psicòpata”

Finalment vaig haver de fer-ho. Vaig haver de cridar-te “deixa’m en pau psicòpata!”. Va ser l’única manera que se’m va acudir perquè em deixessis en pau, per poder tancar la història amb tu, la història que mai no va ser i que no tenia sentit que continués “no essent”.

Mai no em vaig sentir prou valorada per tu i si algun afecte m’has tingut mai no me l’has demostrat, mai no has fet res per mi. Ni tant sols apartar-te de mi quan era evident que no és que jo no tingui res per donar-te és que tu no has tingut mai res per donar-me a mi. Per això no m’has donat mai res. Per això també m’has perdut.

M’hauria encantat, no obstant, que això de lluitar als bars i perdre’s entre els llençols també ho haguessis escrit per mi, a banda dels dos mil cinc-cents retrets.

M’hauria encantat. Sí. Però suposo que per mi només hi ha merda…