Arxivar per Mai, 2010

The “C” Word

Em dius que no em vols veure i una setmana després m’envies un missatge dient-me que l’operació ha anat bé i que estàs contenta i “petonets”.

És la síndrome Princesa Leia, que s’apodera de totes les ties que m’agraden. No és que us creieu princeses d’un país petit, és que us creieu princeses de tota la puta Galàxia.

No vols estar pendent de mi però pel que sembla jo sí que haig d’estar pendent de tu.

De moment no t’he tornat la comunicació. Espero no tornar-te-la, però ja no dic que no te la tornaré perquè sempre ho dic i al final sempre faig tot el contrari del que dic.

En tot cas, està clar que la nostra relació, tal i com està, no pot continuar. La teva actitud és una forma de maltracte i no t’ho puc consentir.

De manera que penso que el millor que puc fer és ignorar-te, encara que em passi tot el putu dia pensant en tu i fins i tot ahir vaig comprar el llibre de fotos d’en Terry Richardson amb la idea que, si ens tornem a veure te’l regalo i si no ens veiem mai més me’l quedo.

D’altres notícies, i en aquest cas no les trobo bones, són que m’ha sortit un bony al pit (que a més em fa mal) i m’han de fer una ecografia. La metgessa de capçalera diu que per ella no és res greu, probablement un quist de greix, que és mòbil i que, per tant, suposa que és totalment “benigne” (així és com els metges en diuen d’una cosa estranya que tinguis al cos i que presuposin que no és el que finalment et matarà, no vol dir que “et faci bé”, tal i com suggeriria semànticament la paraula sinó que no et fa mal, o sigui, que és una sort que sigui això i no pas una altra cosa).

En tot cas aquesta nit ja he tingut almenys dos somnis relacionats amb la paraula “càncer”. Al primer hi sortia la Juliette Lewis (això és perquè també surt al llibre d’en Terry Richardson i el meu subconscient ho ha associat amb les meves preocupacions, a banda que també és un dels mites que tenim en comú). Segons sembla, al meu somni la Juliette era amiga de la Lourdes (amb qui vaig estar ahir al vespre, tampoc és casualitat que se’m fiqui als somnis, doncs), s’estava morint de càncer i aquell era l’últim dia del termini que li havien donat els metges i li tocava morir-se (lògica de Morfeu). Llavors jo me la trobava pel carrer i l’abraçava i l’acompanyava a un vàter molt cutre (novament el llibre d’en Terry) a vomitar.

Al somni següent, juntament amb un grup de gent de la qual no recordo detalls, estava entrant il·legalment i amb nocturnitat en una corporació (que també ignoro quina és) i trobava alguna història relacionada amb el sorbitol -suposadament cancerígen en el meu somni- i una epidèmia que s’estava estenent per l’empresa a partir de cert compost que arribava al menjar a través d’alguna història que hi havia a l’office.

Suposo que aquest segon somni ha estat induït pel llibre de la Naomi Klein que estic llegint.

Cada dia em desperto plorant perquè t’enyoro. Fa un dia molt maco i m’agradaria passar-lo amb tu.

No crec que t’expliqui això del bony, ni l’ecografia (espero que no sigui mamografia, ja que no solament és molt dolorosa sinó que penso que tal i com està situat el bony, al quadrant interior del pit, no crec que amb el sistema de mamografies el puguin veure), ni si hi hagués cap evolució no desitjada de tota aquesta història. Si no ets capaç de fer-me costat en una situació de dolor emocional què no faries si estigués en una situació d’autèntic perill físic.

Quina merda tot plegat.

Anuncis

La veu de l’amo

4 de maig.

Avui no he sortit de casa. Aquesta nit passada, tot intentant descarregar-me el vídeo del documental ‘La veu de l’amo’ de la pàgina de TV3 me n’he anat a dormir a les 7 o les 8 del matí. I encara a sobre sense aconseguir-ho. S’ha de hackejar i per poder-ho fer hauria de tenir instal·lades les Xcode Tools d’Apple i remenar codi amb el Terminal. I ja prou coses ‘rares’ que faig per aixecar firewalls i impedir que les aplicacions truquin a casa sense el meu permís com per arriscar-me a espatllar alguna cosa de l’ordinador només per aconseguir un vídeo.

Que el cas no és que el vulgui “robar”, el que vull és poder-lo veure. El problema és que l’streaming funciona fatal i estic desitjant que les prediccions de l’Steve Jobs s’acompleixin i que el Flash deixi d’existir a internet.

Hi ha determinats continguts que per raons de copyright TV3 només pot exhibir a la seva web durant una setmana.

A mi m’agradaria que es deixessin d’hòsties i que deixessin descarregar lliurement almenys la producció pròpia, que al cap i a la fi tots els catalans la paguem amb els nostres impostos. La televisió és un servei públic, carai.

Així que m’he llevat tardíssim. Ara torno a tenir el son girat.

No obstant ahir va ser un gran dia. M’encanten els dilluns perquè hi ha el workshop i la gent fa unes coses xulíssimes i agafo moltes idees.

Fa dos dies que plou sense parar. I fa una fred que pela. M’he hagut de posar dos parells de mitjons per estar per casa.

Buah!

30 d’abril.

Avui ha sigut un dia especialment dolorós. Se m’ha acudit llegir els missatges teus que havia contestat només veient-ne el resum. Però almenys, per fi t’has tret la màscara i has reconegut que t’importo una puta merda i, indirectament, que mai no t’he interessat ni mai t’interessaré i que, al capdavall, tot plegat només era una manera egoista i egocèntrica de tenir-me pendent de tu.

He plorat molt, sé que encara ploraré molt. Però els teus emails ja no estan únicament silenciats. En el cas que se t’acudeixi tornar-me a escriure en el futur el teu email passarà automàticament a l’arxiu. No es destruirà, però quedarà arxivat i marcat com a llegit. De manera que ja pots tornar a aparèixer les vegades que vulguis, si és que vols, que suposo que a partir d’ara amb la crisi que he provocat hauré aconseguit que no tornis mai més.

Fa molt de mal però ho necessitava: necessitava ser capaç de veure la teva autèntica cara, de llevar-te la màscara per sempre per desencantar-me totalment. Així em deixaràs d’agradar i tard o d’hora pensaré molt menys en tu.

En el fons és un alleujament.

Però per si això no fos prou, m’he assabentat que a l’empresa han acomiadat un munt de gent. També a l’Ariel i a l’Eva. I estic flipant que s’hagin carregat l’Ariel, perquè el lloc que ell ocupava era una posició única.

Tot i que m’imagino que hauran vist que passant totes les feines de segon nivell a algun dels cafres grimpadors habituals (suposo que al filldeputa d’en Julian, que no s’ha amagat mai l’enveja que sent per qualsevol que tingui un càrrec i una nòmina millors que el seu) aconsegueixen treure la feina endavant per molts menys diners.

En tot cas, hi ha rumors de final de campanya.

Així que estic esperant que em fotin al carrer tot i estar de baixa.

I la veritat, serà un pal però si tingués la sort que em donessin la mateixa indemnització que han donat a l’Eva podria sobreviure uns tres mesos.

Després ja veuríem. Seria estiu i seria un altre pal. No tinc cap diner estalviat.

He escrit a la Carme per dir-li que m’estic repensant seriosament la seva oferta de llogar-li el seu pis.

No me n’agrada ni la situació ni la capacitat (és molt més petit que el pis on visc ara i a més és a l’eixample dreta, per sort força al mig), però serien només 300€ i això em permetria resistir molt millor.

Era el pis que et volia proposar per a tu, pagant 70 euros menys del que has estat pagant fins ara per una habitació.

Però com tu mateixa em dius: ja no hi ha necessitat que pensi en tu.

A més, els de la immobiliària s’estan posant un altre cop imbècils i em reclament que els pagui quasi 8 euros més al mes pel servei de neteja de l’escala, que, no és per res, si la gent no la netegem és perquè els putus operaris que van enviar a posar la TDT la van deixar feta un desastre i són aquests operaris o bé la pròpia administració de la finca els que l’haurien d’haver netejat.

I per acabar-ho d’adobar, aquests mateixos paios, a banda de trencar literalment tota l’escala, la van deixar sense llum. Porto tres mesos pujant les escales a les fosques només amb la llum d’una llanterna.

No crec que hagi de pagar res més. Ja pago el lloguer i el contracte no diu res de despeses d’escala, per tant no hi estic obligada per molt que m’hagin enviat la carta (no certificada) per veure si cola.

I tot i que el meu contracte diu que els haig d’avisar amb 3 mesos d’antel·lació si me’n vull anar del pis, el fet que no hi hagi llum a l’escala, que quan plou m’entri aigua a casa, que no hi hagi cap finestra que tanqui bé, que el traster estigui caient a trossos i tantes altres coses, invalida aquesta clàusula i, per raons de seguretat personal, tinc tot el dret de cardar al camp.

I si no els sembla bé que em denunciïn com van fer l’altra vegada.

En tot cas, han estat tres patacades en una. M’he passat tot el dia molt nerviosa i plorant i al final no he sortit de casa.

Tantes coses que volia fer avui! Des d’ahir ja em sentia més animada. Em volia comprar la càmera (ara no sé què fer, tot i que potser hauria de fer-ho perquè si vaig a l’atur un altre cop tindré l’oportunitat d’anar fent projectes en el meu temps lliure).

També vaig comprar un tros de roba de mocador de farcell per fer una cortina per l’armari del material. Ahir per fi vaig ser capaç de netejar i mínimament ordenar l’estudi i avui he muntat l’Imac. Tot i que no funciona gaire bé i demà vull mirar si reinstal·lo el sistema operatiu des de zero, esborrant el disc dur i fent la migració des del disc extern.

El cert és que cada dia és una història diferent i el fet que avui estigui bé no vol dir que demà també n’estigui.

Necessito centrar-me en alguna cosa que doni resultats i tot plegat està fatal.

No obstant avui sí que he fet alguna coseta de profit: he contestat algun anunci de feina; he començat a fer prospeccions al Twitter per estar a l’aguait de les ofertes de feina que s’hi van publicant (no és fàcil però he aconseguit trobar l’aplicació que permet filtrar els resultats per tal que siguin realment rellevants); he muntat l’ordinador (un mes i mig després de portar-lo del servei tècnic); i, finalment, el millor de tot és que m’he comprat la tarifa plana de l’Skype que em permet trucar a telèfons fixos de tota Espanya per menys de 5 euros al mes.

Així que he pensat que cobraré el xec que em va enviar Timofónica quan em va tallar el telèfon sense jo demanar-ho, hi afegiré uns 30€ més i em compraré, per fi, el Pantone Bridge.

M’haig de posar seriosament a acabar la meva identitat corporativa, fer noves targetes, pensar anuncis, veure què em diuen la Marta i en Tomàs de cara a adreçar alguna acció d’autopromo directament cap a una agència que estigués encantada de contractar-me…

D’aquí a un parell de setmanes tinc la prova per fer el curs de correcció de color amb Apple Color. Espero que finalment sigui amb Apple Color i no amb Final Cut i que no el doni el mateix cabró que feia el curs de Final Cut. La gent acomplexada sempre acaba essent un problema.

A vere si la sort em troba… per fi.