Arxivar per Juny, 2010

Idiota!

Sóc tan idiota!

Preocupada pels seus sentiments com si ella s’hagués preocupat alguna vegada pels meus.

Quan coi n’aprendré!!

La Laura sempre em portarà on ella vulgui i no serà mai a cap lloc bonic.

Quan més m’hi acosti més em cremaré.

De vegades oblido lo molt que ja m’he cremat. La meva memòria emocional és la d’un peix!

Com pot ser tan hipòcrita!

I una merda, li sap greu “veure’m així”. El que li sap greu és que no estigui pitjor.

Joder! I ara ja no solament m’assetja ella, sinó també la seva amiga psicòpata o nòvia macarra, la tal Deidamia84.

O potser és un adreça alter ego de la pròpia Laura, que pel que es veu envia els meus posts al Facebook.

Així pla la gent sabrà de quina Laura parlo! Si és que no ho fa pitjor perquè no pot.

Anuncis

“Aburrido de esperar”

29 de Juny.

Aquesta tarda he cantat amb moltes ganes i feia molt de temps que no ho feia!

He recordat el magnífic muntatge que per casualitat vaig veure l’altre dia a la tele fet per la muntadora (suposo que és muntadora, els bons muntadors solen ser dones) de ‘Días de Cine’ i com que tinc el disc d’en Marc Parrot i feia molt de temps que no l’escoltava me l’he posat per dutxar-me, abans de sortir cap a la meva cita amb una noia molt fotogènica i distant.

He aconseguit trobar-lo per poder tornar-lo a veure, perquè no solament enllaça completament la imatge amb la lletra de la cançó sinó que els moviments estan perfectament sincronitzats amb la música i lligats entre una escena i l’altra, amb una continuïtat que fa enveja orgàsmica.

Llàstima que el tallin abans de deixar acabar correctament la cançó.

Aquí.

“Soy el tercer ojo, soy el sexto sentido, soy la quintaesencia, soy el octavo pasajero…”

Canonades

Ella m’agradava tant que quan per fi ens vam conèixer -molts mesos després que comencéssim a xatejar- ja feia temps que la somiava i desitjava.

Aquella tarda vam anar a patinar pel passeig del port de Mataró.

Quan ja marxàvem, es va posar al meu davant i em va aturar perquè la inèrcia de meva mala traça amb els patins de línia no em dugués al mig de la carretera.

Llavors vaig saber que arribaria a estimar-la molt.

Sempre me n’han agradat el seu sentit de l’humor surrealista, el seu talent innegable, la seva intel·ligència, la seva creativitat lateral. I, esclar, aquest somriure tan blanc…

Malgrat la seva alçada inusual, sempre la vaig trobar tan guapa que només de mirar-la em feia mal el cor…

Un mal costerut esquinçat per bocins que ara necessito que el vent s’endugui ben lluny.

Ara que ja mai no sabré si m’odia perquè a la seva manera també hi va haver un moment en què m’estimava o si només m’odia perquè creu que jo ja no l’estimo.

És curiós que el que em va dur inexorablement a buscar-la va ser la foto d’una bici recolzada contra una paret que em va fer pensar molt en una foto que molts anys enrere jo mateixa havia fet a Àmsterdam amb una càmera de cartró. Em semblava que teníem tantes coses en comú, que ingènua.

És curiós perquè a la paret de la meva foto, una mica per sobre de la bici, hi ha un grafiti que diu: “Fuck you!!”.

Les fotos de les dues bicis semblen tenir ara més sentit que mai.

“Fuck you” i “Love you” tenen el mateix nombre de lletres.

Igual que “Love” i “Hate”.

Jo buscava l’amor i em vaig trobar amb la guerra. La guerra d’aquella qui només sap estimar a canonades.

La guerra de la Laura.

Fuck/Love You.

O com diria Cohen: “I need you / I don’t need you”.

“You were talking so brave and so sweet”

But

That’s all, I don’t even think of you that often.

Balanç provisional. Números positius.

Finalment, l’Imac es va espatllar definitivament i me’l canvien per un de nou, amb processador Intel, més pantalla, més velocitat de disc, més capacitat, més de tot…

Hisenda em torna tot el que m’ha retingut durant l’any.

A la meva vida ja no hi caben els maltractadors i encara menys les maltractadores. La Laura ha estat esborrada. Oblidada, encara no. Però és qüestió de temps. No m’interessa la gent que està tan malament del cap. Mai podré saber de què anava el joc, però m’ho estimo més així. Les relacions personals anormals em fan emmalaltir. Me mereixo alguna cosa millor.

O fins i tot, res.

No tenir res és mil vegades millor que estar enamorada d’una psicòpata maltractadora megalòmana narcisista.

Fuck you!

Penedits indolents

31 de maig.

Encara era l’estiu. Un cap de setmana d’aquells en què tenia el cor trencat, vaig anar a Caldetes, a passar el dia a la platja. Com que és a prop de Blanes, vaig aprofitar per enviar un missatge a en Joan, un antic nòvio, per si era per la zona i li anava bé que ens veiéssim. Em va estar atabalant tota aquella tarda enviant-me missatgets i al final vam quedar que l’endemà aniríem a la platja i després al dinar familiar que organitzaven juntament amb en Soci i la Ton.

Em va fer il·lusió perquè en Soci i la Ton fa molts anys que no els veig i em venia molt de gust estar acompanyada de vells amics. Eren les 10 del matí o potser més tard i jo estava a casa, amb el bikini ja posat i a punt de sortir.

En Joan em truca i em diu que a quina hora hi vaig, que quant em falta. Li contesto que no ho sé, que agafaré el primer tren que surti de Catalunya i que quan estigui a punt d’arribar li truco. El cert és que no recordo si el dinar era a Malgrat o a Blanes, crec que era a Malgrat, a la casa familiar.

Total, que resulta que en Joan havia entès que jo estava a Caldetes passant vacances (!) i que si era a Barcelona tardaria molt a arribar i no tindríem temps d’anar a la platja perquè ja seria hora de dinar. Per mi estar a soles amb en Joan, sincerament, no era precisament una necessitat imperiosa i si no hi havia temps d’anar a la platja al matí, s’hi podia anar-hi havent dinat (amb o sense en Joan).

Però el que li vaig dir a en Joan, que es va posar a protestar per l’hora, va ser que si s’estimava més que ho deixéssim per un altre dia (ja que semblava que preferia no veure’m a veure’ns menys estona de la que ell havia planejat) i em va dir que sí i que la pròxima vegada sortís de casa més aviat.

Aquí sí que ja li vaig parar els peus i li vaig dir algun moc que ara mateix no recordo. L’altre se’n va adonar i va intentar suavitzar-ho i li vaig dir que ja ens veuríem. Al final vam penjar. No ens vam barallar ni res. Amb en Joan no m’hi he barallat ni discutit mai i aquesta és la primera vegada que hi hem estat a punt.

Però em vaig adonar, en penjar, que porto tota la puta vida enamorant-me de gent a qui la meva circumstància li importa una merda, que, en aquest cas, el fet que jo ja estigués a punt de sortir de casa i que m’arruïnés els plans no tenia cap importància per ell simplement perquè les coses no es feien com ell volia.

No recordo si vaig anar igualment a la platja però sense en Joan o em vaig quedar a casa plorant. El que sí que sé és que o bé a l’endemà o bé al cap de setmana següent em va trucar i ja no li vaig agafar el telèfon. Vaig pensar que ja és prou gran per ser capaç de posar-se en el lloc dels altres i veure les coses amb més empatia. A més, era una època en què jo estava a l’atur i m’ho estava passant fatal i semblava que a ell això se li’n fotia.

Crec que va insistir un parell de vegades més i crec recordar que per Nadal o per Sant Jordi m’ha continuat enviant missatges al mòbil com fa cada any.

A diferència d’altres anys, però, aquest any passat no l’he felicitat pel seu aniversari i no vaig tornar a contestar cap missatge seu al mòbil ni a agafar-li el telèfon.

Divendres passat va tornar a trucar. Jo era al tren i era tard. Estava cansada i no em venia gens de gust parlar amb en Joan, estic farta que la gent només em busqui quan em necessita però que quan els necessito jo no els trobi mai. Vaig pensar que ja és hora que a mi tampoc em trobin a vere si de no trobar-me em troben a faltar de veritat.

En Joan em va deixar un missatge al contestador que he escoltat avui. Em demana perdó (9 mesos després… quins reflexos més ràpids) i diu que no em vol perdre, que sap que va ser un “brutu” i que “estava molt nerviós”. Diu que em tornarà a trucar.

I la veritat és que no tinc clar si tinc ganes de tenir aquesta conversa amb en Joan. Quan estàvem junts el tracte era per l’estil, quedava amb mi per fer alguna cosa i de cop i volta li venia una neura i el pla s’anul·lava. Ha tingut molts anys per canviar les coses i jo estic cansada de picar ferro fred.

Amb tu em passa igual. Sé que les coses no canviaran, que el tracte serà el mateix. Quan tu vulguis ens veurem, quan a tu et vagi bé em trucaràs… fins al dia que ja no et serveixi de res trucar-me o escriure’m emails perquè estaré tan farta del tracte que rebo que qualsevol cosa que facis em relliscarà i tota la resposta que trobaràs serà el silenci.