Arxivar per Juliol, 2010

Llista d’entrenaments d’aquesta setmana

1. Dijous. Body Pump + 50m de piscina
2. Divendres. Body Pump + 100m de piscina

M’hauria agradat anar-hi més dies però els canvis de temps m’afecten molt i aquesta setmana cada dia es posa negre i sembla que ha de ploure, així que he estat molt cansada. A vere si la setmana vinent recupero el ritme.

Anuncis

Alta Sensibilitat

La primera persona que m’ho va notar va ser una amiga periodista. Ella em va dir que sóc capaç de veure coses que els altres no veuen. I jo vaig dir “Ah, vale” i no hi vaig donar mai més importància. D’això deu fer ja uns 14 anys.

La meva metgessa fa uns mesos que em va dir el mateix -en paraules mèdiques, s’entén- i jo també vaig dir “Ah, vale” i em vaig concentrar en altres coses, com la meva creativitat, perquè quan m’hi concentro sóc feliç.

Fa poc que he conegut una noia que m’agrada molt. Tot i que ella diu que no està disponible (i la crec, no ho està i a més té molts embolics al cap), sé que li agrado, ens ho passem molt bé juntes i, per mi, estar-ne a prop es transforma en una experiència molt intensa.

Tant que és com si em fotés el xut d’una droga molt dura.

I com una droga, aquests xuts de felicitat em desequilibren. Perquè després de la pujada ve la baixada. I la baixada és una estavellada contra el terre. Una darrera l’altra.

La psicologia espanyola, encara en molts aspectes a l’era quaternària, considera a les persones com jo de manera despectiva i se’ns acusa “d’hipersensibilitat”. De fet, mesos enrere va sortir un article a El País on es parlava de susceptibilitat exacerbada, com si les persones així no fòssim més que un gra al cul de la neurosi i no explicant el que realment és: una personalitat, no un transtorn.

A Canadà, una doctora en Psicologia que també té aquest tipus de personalitat ha escrit llibres i ha fet estudis que són de referència sobre el tema i n’ha canviat la definició a High Sensitive Person, persona altament sensible (PAS), més positiu.

Malauradament a Espanya, només hi ha una terapeuta de referència (i també és PAS) i el seu discurs conté un refregit de messianisme i new age neocristiana que fa feredat.

A més, com que l’Elaine Aron, l’eminència de Toronto, en un intent de trobar algun avantatge entre tants inconvenients ha donat la volta a la truita i ha escrit un llibre en què parla d’aquesta sensibilitat més enllà del que és normal com d’un do que pot millorar la humanitat (molts artistes i persones que han contribuït a aquesta millora serien PAS), doncs això, la senyora aquesta, la d’aquí, en els seus escrits sembla que parli de les PAS com si fòssim una mena d’escollits.

I no, senyora. Ser una Persona Altament Sensible, no té cap mèrit. Cap ni un. Sí, és cert, sóc capaç de saber que una persona no quedarà amb mi en una setmana només perquè ha escrit uns punts suspensius en un missatge al mòbil. Tinc molta memòria i un cervell que enregistra tots els petits detalls, tinc molta empatia i sento dolor quan algú altre el sent, no suporto veure la gent sofrir i sí que és veritat que les llums molt altes i els sorolls i les aglomeracions m’arriben a estressar tant que m’esgoten (de fet, últimament em produeixen migranyes); tot això entre altres coses. No hi ha dubte que la meva personalitat es nodreix d’estímuls que m’afecten més del que afecten la majoria de la gent.

Però no és cap mèrit, no ens enganyem. Pensar que això és un mèrit és com pensar que ser rossa o tenir els ulls blaus és un mèrit. En alguns casos pot ser un avantatge i en d’altres un inconvenient.

Ser capaç de sobreviure i adaptar-se (en la mesura del possible) a una societat cada vegada més superficial, agressiva i materialista sí que té mèrit.

En tot cas, ara que per fi sé el que hi ha puc entendre moltes coses. Però no crec que refugiar-se en l’elitisme sigui la solució.

De fet, l’única solució possible és adaptar-se o morir.

En tot cas, ara queda explicat el meu pànic escènic, la meva sensació permanent d’incomprensió, de solitud, la sensació d’abandonament, el que no pugui suportar la gent xunga amb qui treballo (perquè jo seré hipersensible però no per això ells deixen de ser uns fills de puta) ni la feina que faig…, el fàstic que em fan els llocs d’ambient i la mala sort que sembla perseguir-me en totes les meves relacions sentimentals.

Ella, la meva amiga, també és especial i única. Ho és per mi. És l’única dona lesbiana que ha vist tot això en mi (sense saber ni el nom de la cosa) i que ho aprecia i ho valora. Potser ella també és una mica més sensible del que seria habitual. En tot cas, és més sensible que la resta de dones lesbianes amb qui m’he creuat i amb això en faig prou.

Però sento que ja no puc acostar-m’hi ni allunyar-me’n. Per tot el que sento i pel gran valor que suposa que en la meva vida hi hagi algú que és capaç de veure’m i apreciar-me tal i com sóc.

Potser sigui un do, al cap i a la fi les tensions internes que em provoca són la base de tots els meus talents. Però jo ho visc com una maledicció.

I em sento perduda i confosa.

I no sóc capaç de trobar cap solució que em sembli prou bona. Prengui la decisió que prengui hi perdré.

Si m’hi implico més hi perdré perquè em desequilibraré i tot s’espatllarà.

Si m’aparto i desaparec hi perdré perquè aquesta persona val molt la pena i la gent així no és abundosa.

Faci el que faci: la cagaré.

Llista d’entrenaments d’aquesta setmana

Zero.

He tingut la regla i no estava per orgues. Espero posar-me al dia aquesta setmana entrant, i més tenint en compte que algú de MSJ m’ha fet el gran favor de “facilitar-me l’accés” al Trailrunner. Sóc incapaç de sortir a córrer si aquesta aplicació no em rutlla.

Waves of Joy

Ella m’envia un missatge dient que sóc especial i única i em dóna les gràcies perquè sempre aconsegueixo dibuixar un somriure en els seus llavis.

Fa anys que ningú no em veu amb els seus ulls.

Només per això ja val la pena intentar estimar-la ni que sigui un moment.

Camins

16 de juliol.

Estic en procés de prendre decisions molt importants. Però són decisives, si no les prenc ara més endavant no hi seré a temps.

Durant tots aquests anys que he estat vivint (o malvivint) a Barcelona la meva autoestima se n’ha anat per l’aigüera. I ha passat per culpa de dos factors importants: persones amb qui m’he relacionat i tipus de feines que he realitzat.

I de tot plegat, el fet de no guanyar-me la vida amb el meu talent és el que més m’ha afectat. De fet, de tants anys en mans del sector del telemàrqueting hi va haver un moment en què em pensava que ja no valia per a res més.

Tots aquests anys en tot cas, no he cregut gaire en mi però per sort no he parat de formar-me. He tirat endavant uns estudis i he après coses que quan vaig arribar ni m’imaginava que podria aprendre (o que m’interessaria aprendre).

Encara no he acabat, mai s’acaba, però ha arribat el moment de confiar en mi mateixa i en les meves aptituds i de posar en pràctica idees boges. I de viure del meu talent. De convertir el meu nom i cognom en marca. De fer una aposta arriscada.

Com a molt tard el 31 de desembre d’enguany -suposant que continuï treballant on encara treballo- deixaré la feina i muntaré el meu propi negoci.

Fa més de dos anys que hi penso de manera inconcreta però aquests últims dies tot ha començat a prendre forma.

Es tracta d’un negoci que m’obligarà a treballar molt dur durant temporades d’uns 6 o 7 mesos a l’any però que em deixarà la resta lliure per poder treballar en els altres projectes que tinc i que no seran tan lucratius.

Caram! He publicat dos llibres; he sigut columnista d’opinió d’un diari important; he fet ràdio; he fet de periodista; sé un parell de coses sobre fer música i cantar en un escenari (tot i que sempre cal millorar); sóc dissenyadora gràfica; m’estic formant com a fotògrafa (assignatura pendent des dels 9 anys, però d’això en parlaré un altre dia); aviat em concentraré en el que ha de ser la meva primera novel·la; tinc projectes sobre exposicions, documentals…

Trobo que ha arribat el moment d’alliberar-me de les corretges de les persones i feines que han sigut un llast.

He tingut la idea per sortir de tot això i ja he començat a fer els plans estratègics.

I en l’apartat sentimental, sé que aviat passaré dels “Pools of sorrow” de la Laura a les “Waves of Joy”.

No serà casualitat. És la feina de tota una vida. Una feina que les persones amb qui m’he topat no sempre han valorat perquè jo mateixa no l’he valorada.

O almenys no l’he valorada prou.

Per cert que avui dues fotos meves han aparegut en un reportatge de Cuatro sobre la iniciativa SpainFantasma.

Sigui com sigui, I’m on the road!

I no m’aturaré.

Ja no.

Llista d’entrenaments d’aquest setmana

1. Dijous. Body Pump.
2. Divendres. Body Pump.

Aquesta setmana no he pogut fer piscina perquè, segons la farmacèutica, de la humitat i la calor de la canícula m’ha sortit una càndida.

Uf!

13 de juliol.

Avui he somiat que entrava a l’empresa (era “l’empresa”, tot i que no s’hi assemblava gens) i m’hi quedava una estona. Llavors apareixia una tia que s’assembla molt a una lesbi que hi ha a la recepció del gimnàs on vaig i pel que es veu era algú de RR.HH. M’agafava per un braç i em duia a part de manera força autoritària.

Però com que era un somni, ella es diluïa i ja no ens trobàvem. La buscava perquè tenia el pressentiment que o em volien acomiadar o volien negociar el meu acomiadament i volia que això passés quan més aviat millor.

Però ja no la trobava. Demanava el nom a algú per deixar-li una nota dient que l’havia esperada però que en no venir me n’havia anat.
Després m’he despertat.

Avui he dormit molt poques hores, m’han cribellat o mosquits o vés a saber quin insecte estiuenc, o simplement he agafat algun tipus d’al·lergia però el cas és que a les 6 del matí m’he hagut de llevar del llit perquè no podia dormir de picor.

Estic tan cansada que no he anat al gimnàs.

I el que més em repateja, que aquesta tarda hauré de repetir la gestió que ahir va ser infructuosa…

I sí, era anar a la feina a dur “el parte”. No hi havia ningú.

M’han assegurat que avui sí que hi hauria algú, que aquest mes no hi ha ningú als matins. Això vol dir que el mes que ve no hi haurà ningú a les tardes.

En tot cas, tampoc sé què passarà el mes que ve.

Tanta incertesa és una merda.

La Carmen em va enviar un SMS dient que vénen cap a Catalunya. A vere si podem parlar del seu pis. Ja que per preu (menys del que pagava per una habitació) inicialment jo l’havia pensat com a ideal per a la Laura i ara que ella ha desaparegut sense ni tant sols voler que li expliqués  (quan era el moment, s’entén, no quan ja ho havia engegat tot a dida) si l’arregla potser sí que m’interessaria. Deixaria la feina i viuria del que em sortís com a freelance. Viuria força justa però me’n sortiria.

Però l’ha d’arreglar, perquè el dia que el vaig veure el vaig trobar molt desangelat i em va venir angúnia.

A més, és a l’Eixample dret, força paral·lel a Passeig de Gràcia. I és un barri que no m’agrada tant com el barri en què visc.

Perquè aquí sí que és un barri-barri.

Les coses han de canviar perquè ja no puc més.