Arxivar per Alta Sensibilitat

I crisi…

M’agrada aquest comentari que m’ha enviat la Chà:

“Esto que te quede bien claro, que nada ni nadie te haga pensar que eres fea o insulsa o algo de eso. En un mundo bollil en el que el 90% es mierda tú eres de lo poquito que se salva. De verdad, sabes que no lo digo por decir, sabes que no lo diría si no fuese cierto”.
(…)
“Y no te hundas ahora por esto, piensa que no ser del montón hace que no seas apta/digna para muchas tías. Pero tampoco lo merecen. En serio, no te mereces cualquier cosa, por favor”.

Anuncis

Crisi

Les coses no han sortit com jo desitjava. Sincerament em creia que hi tenia alguna possibilitat però pel que es veu ni l’he tinguda, ni la tinc, ni la tindré mai.

Una demostració d’afecte per part meva (una cançó) ha provocat una crisi forta. És un tipus de reacció i de crisi diferent que la que vaig tenir amb la Laura perquè en aquest cas, malgrat que ara la cosa està recent i fa mal, ella sí que m’aporta moltes coses encara que ni a curt ni a llarg termini poguem ser parella.

No m’estic resignant i guardant-me l’esperança a l’esquena… ja fa un temps que provo de superar l’atracció que sento per aquesta noia, que té un fons que no puc ignorar.

Almenys tota aquesta història ha servit perquè jo sigui capaç d’identificar el que busco en les meves relacions. No busco el fracàs, si és que és un fracàs això que està passant en aquests moments i jo no ho estic portant gaire bé i ella tampoc. I això només pot ser perquè realment hi hagi un vincle, un vincle diferent del que jo voldria però un vincle. I és un vincle important… que no sé si es trencarà o no, perquè és com si tot estigués caient per terra… i com els fonaments no siguin tan forts com jo penso simplement tot això es desintegrarà.

Però no deixa de tenir valor el fet que almenys sé què busco. Per fi ho sé, perquè després de l’Amaya tot han sigut plantofades.

Lo d’avui també una mica però jo crec en aquest fons de carinyo al final de tot i malgrat tot. No serà un amor sexual, llàstima. Però suposo que passarà alguna d’aquestes coses:

1. hi haurà un petit trencament, se’m passarà i serem bones amigues. Ens coneixerem més i també ens perdonarem més. I suposo que a la llarga també acabarem fent alguna cosa juntes a nivell professional.

Malgrat aquestes crisis de comunicació que ens passen periòdicament i per email (n’hi ha hagut d’altres -poques- i en moments en què no ens coneixíem gens i s’han superat amb una certa rapidesa) ens entenem bé. I el problema de comunicació ve més pel mitjà que utilitzem per comunicar-nos, que devegades complica la interpretació del missatge, que no pas pel missatge en si.

2. no hi haurà cap trencament, tardarà més a passar-se’m i finalment es trencarà (opció que ni em plantejo).

Enfí, porto unes 24hores mastegant-me els sentiments. Crec que ella porta més estona perquè jo no vaig començar a respondre les seves declaracions de no amor fins ahir (perquè va ser ahir quan les vaig veure).

La cosa està estressada, però confio que tot s’arregli en el sentit que no ens faci mal a cap i tot continuï bé.

Estic en un moment creatiu bo. Potser hagi estat propiciat pel que veig en la Pilar o potser hagi estat una coincidència en el temps. Tant de bo sigui això darrer perquè era una energia molt forta que m’empenyia endavant.

Aviat ho sabrem.

I sí, malgrat que no ha fet mai res per demostrar que li agrado sí que m’he sentit estimada i respectada. En un nivell no sentimental però és un amor que hi és. Ara està clar que no es transformarà però és això o res.

I “res” seria fatal.

M’estic agobiant massa i només és el principi

Només fa tres dies que li he escrit un email convidant-la a veure’ns de nou, a més d’algun altre que li vaig enviar la setmana passada, amb enllaços a coses i llocs que li poden interessar (i que va respondre donant-me les gràcies i dient que s’ho miraria després de la vaga, que estava estressada).

Encara no m’ha respost i ja m’enfilo per les parets. Probablement el seu nivell de feedback no hagi canviat, tot i que no puc evitar pensar que abans em feia més cas. I no és gens cert!

Potser el millor que em podria passar és que no ens tornéssim a escriure ni a veure mai més. Està clar que no sóc capaç de superar l’angoixa que em provoca la incertesa de no saber què passa pel seu cap en relació a mi. Si el seu interès continua essent elevat o després de conèixer-me s’ha esvaït.

El cas és que al meu email li dic que m’he quedat amb moltes ganes de tornar a quedar i la convido a anar juntes al festival de Sitges. No sé com ella ho entendrà, però per mi és quasi una confessió a cor obert i el fet de no haver obtingut encara una resposta m’atabala molt.

De manera que en aquestes circumstàncies potser el millor és que no hi hagi cap més resposta, que ja seria una resposta. Perquè si m’ho passo tan malament amb aquest silenci, que de moment és breu -encara dijous vam parlar una miqueta per skype i fins ara el seu feedback ha sigut positiu-), com no m’ho passaré de malament si ve i ens enrotllem.

O pitjor, si ve i no ens enrotllem.

Només l’endemà dels dies que surto a córrer m’aixeco amb un estat d’ànim favorable. Ahir no hi vaig anar i es nota. En canvi, dissabte hi vaig anar i ahir estava molt animada tot i que no vaig sortir de casa en tot el dia.

Per acabar-ho d’adobar, el pis m’està caient a sobre. Tinc la rentadora espatllada des de les festes de la Mercè i, per si això no fos poc, les canonades tornen a tenir porus i s’està perdent molta aigua.

Tinc coses pendents, com obrir el sobre que em va remetre la unitat de Salut Laboral per tal que els exposi el meu cas, pagar el lloguer…

I no sóc gaire capaç de concentrar-m’hi perquè els meus sentiments (massa vívids, massa intensos) em desestabilitzen.

En tot cas, ser-ne conscient -encara que no em serveix per evitar-los- és un gran què.

Alta Sensibilitat

La primera persona que m’ho va notar va ser una amiga periodista. Ella em va dir que sóc capaç de veure coses que els altres no veuen. I jo vaig dir “Ah, vale” i no hi vaig donar mai més importància. D’això deu fer ja uns 14 anys.

La meva metgessa fa uns mesos que em va dir el mateix -en paraules mèdiques, s’entén- i jo també vaig dir “Ah, vale” i em vaig concentrar en altres coses, com la meva creativitat, perquè quan m’hi concentro sóc feliç.

Fa poc que he conegut una noia que m’agrada molt. Tot i que ella diu que no està disponible (i la crec, no ho està i a més té molts embolics al cap), sé que li agrado, ens ho passem molt bé juntes i, per mi, estar-ne a prop es transforma en una experiència molt intensa.

Tant que és com si em fotés el xut d’una droga molt dura.

I com una droga, aquests xuts de felicitat em desequilibren. Perquè després de la pujada ve la baixada. I la baixada és una estavellada contra el terre. Una darrera l’altra.

La psicologia espanyola, encara en molts aspectes a l’era quaternària, considera a les persones com jo de manera despectiva i se’ns acusa “d’hipersensibilitat”. De fet, mesos enrere va sortir un article a El País on es parlava de susceptibilitat exacerbada, com si les persones així no fòssim més que un gra al cul de la neurosi i no explicant el que realment és: una personalitat, no un transtorn.

A Canadà, una doctora en Psicologia que també té aquest tipus de personalitat ha escrit llibres i ha fet estudis que són de referència sobre el tema i n’ha canviat la definició a High Sensitive Person, persona altament sensible (PAS), més positiu.

Malauradament a Espanya, només hi ha una terapeuta de referència (i també és PAS) i el seu discurs conté un refregit de messianisme i new age neocristiana que fa feredat.

A més, com que l’Elaine Aron, l’eminència de Toronto, en un intent de trobar algun avantatge entre tants inconvenients ha donat la volta a la truita i ha escrit un llibre en què parla d’aquesta sensibilitat més enllà del que és normal com d’un do que pot millorar la humanitat (molts artistes i persones que han contribuït a aquesta millora serien PAS), doncs això, la senyora aquesta, la d’aquí, en els seus escrits sembla que parli de les PAS com si fòssim una mena d’escollits.

I no, senyora. Ser una Persona Altament Sensible, no té cap mèrit. Cap ni un. Sí, és cert, sóc capaç de saber que una persona no quedarà amb mi en una setmana només perquè ha escrit uns punts suspensius en un missatge al mòbil. Tinc molta memòria i un cervell que enregistra tots els petits detalls, tinc molta empatia i sento dolor quan algú altre el sent, no suporto veure la gent sofrir i sí que és veritat que les llums molt altes i els sorolls i les aglomeracions m’arriben a estressar tant que m’esgoten (de fet, últimament em produeixen migranyes); tot això entre altres coses. No hi ha dubte que la meva personalitat es nodreix d’estímuls que m’afecten més del que afecten la majoria de la gent.

Però no és cap mèrit, no ens enganyem. Pensar que això és un mèrit és com pensar que ser rossa o tenir els ulls blaus és un mèrit. En alguns casos pot ser un avantatge i en d’altres un inconvenient.

Ser capaç de sobreviure i adaptar-se (en la mesura del possible) a una societat cada vegada més superficial, agressiva i materialista sí que té mèrit.

En tot cas, ara que per fi sé el que hi ha puc entendre moltes coses. Però no crec que refugiar-se en l’elitisme sigui la solució.

De fet, l’única solució possible és adaptar-se o morir.

En tot cas, ara queda explicat el meu pànic escènic, la meva sensació permanent d’incomprensió, de solitud, la sensació d’abandonament, el que no pugui suportar la gent xunga amb qui treballo (perquè jo seré hipersensible però no per això ells deixen de ser uns fills de puta) ni la feina que faig…, el fàstic que em fan els llocs d’ambient i la mala sort que sembla perseguir-me en totes les meves relacions sentimentals.

Ella, la meva amiga, també és especial i única. Ho és per mi. És l’única dona lesbiana que ha vist tot això en mi (sense saber ni el nom de la cosa) i que ho aprecia i ho valora. Potser ella també és una mica més sensible del que seria habitual. En tot cas, és més sensible que la resta de dones lesbianes amb qui m’he creuat i amb això en faig prou.

Però sento que ja no puc acostar-m’hi ni allunyar-me’n. Per tot el que sento i pel gran valor que suposa que en la meva vida hi hagi algú que és capaç de veure’m i apreciar-me tal i com sóc.

Potser sigui un do, al cap i a la fi les tensions internes que em provoca són la base de tots els meus talents. Però jo ho visc com una maledicció.

I em sento perduda i confosa.

I no sóc capaç de trobar cap solució que em sembli prou bona. Prengui la decisió que prengui hi perdré.

Si m’hi implico més hi perdré perquè em desequilibraré i tot s’espatllarà.

Si m’aparto i desaparec hi perdré perquè aquesta persona val molt la pena i la gent així no és abundosa.

Faci el que faci: la cagaré.