Arxivar per On The Road

And She Was…

Amor i respecte. Feia anys que no sabia què és. Molts anys. Potser uns 11, perquè d’ençà que la història amb l’Amaya es va acabar el cert és que no m’havia tornat a sentir estimada. Sí durant un període curt, els mesos en què la Begoña i jo ens tiràvem els trastos. I més que estimada em sentia admirada i desitjada. Però no estimada.

D’ençà de la Begoña (inclosa) totes les meves relacions o intents de relació només han estat un Hate On Me: “If I could give you the world/ On a silver platter/ Would it even matter?/ You’d still be mad at me/ If I could find in all this/ A dozen roses/ Which I would give to you/ You’d still be miserable…”.

I amb la Pilar és tot el contrari. Li vaig demanar silenci i ho ha respectat. No m’ha dit que era una egoista (com d’altres) o que no li donava la meva amistat perquè no em puc sortir amb la meva. La diferència amb ella és que això és temporal. Són unes breus “vacances” fins que aconsegueixi portar això d’una altra manera o fins que ella s’alliberi de les seves mogudes i em doni l’oportunitat que buscava en mi el dia que va engegar tot això.

Encara que de vegades sento el dolor de la por, la d’equivocar-me, sé que la seva influència treu el millor de mi. El millor del millor del millor del millor de mi, el carisma que algun dia vaig perdre o oblidar en algun calaix d’una empresa de telemàrqueting.

I sé que jo també sóc una bona influència per ella i que m’estima encara que en aquests moments no sigui jo l’objecte del seu desig ni ocupi cap lloc en els seus somnis. Però sí l’ocupo en el seu cor i en el seu cap. No tant com ella en el meu, però és un vincle que no es trencarà perquè jo desaparegui una temporada. Almenys no és el que hauria de passar.

Per tant, Ella és La Persona o el model de Persona amb qui vull estar. De vegades no saps el que busques fins que ho trobes, o -com en aquest cas- fins que et troba a tu. Portem tres setmanes de silenci… però no hi ha hagut silenci total. Ens vam deixar cosetes a la Drop Box i, enfí, jo li vaig dir que m’agradava que me les deixés però que m’agradaria que pensés per què ho feia i si a mi m’ajudava i m’aportava alguna cosa… Suposo que això ha de ser dur de sentir, però és que de cop i volta se li acut passar-me dos capítols d’una nova sèrie de lesbis. I a sobre els fica en una carpeta que titula “nueva serie de lesbis marranas”.

De debò creu que això em distreurà de la meva fixació per ella (i pels seus mugrons, tot s’ha de dir: que no sóc tan platònica com sembla).

Tant de bo tot surti bé. Continuo amb les meves curses, que és una de les coses que més m’ajuda a conservar l’equilibri… Perquè no porto aquest silenci tan bé com sembla: la por de la pèrdua sempre hi és present, com si jugués amb foc. I no és el cas. No l’és però els moments de vertigen i buidor hi són i probablement hi continuaran essent durant un temps.

Però almenys he aconseguit començar a fer plans. Plans per tornar a sorprendre-la. M’encanta tornarla una mica boja, en el bon sentit. Tot i que aquestes coses no se sap mai com sortiran.

En tot cas, no ens hem barallat i no ens hem “deixat de parlar” perquè no tinguéssim res a dir-nos, sinó tot el contrari. I això sempre és un punt a favor.

Per cert, la Laura m’ha fet una sol·licitud de follower al Twitter.

Si tinc els tuits tancats és per alguna cosa. I si fa mesos que no estem en contacte també és per alguna raó: no hi ha lloc per a relacions tòxiques ni històries desestabilitzants, ja prou en tinc amb la toxicitat laboral (en l’inici de la fi, en aquests moments) com per permetre que la meva vida s’intoxiqui encara més.

No vull més Laures, ni més Begoñas ni més x ties (n’hi ha hagut més, però no les citaré per no cansar-me) per a les quals el seu melic és tot el seu món.

I sí vull moltes Pilars!

Tot i que amb una ja em conformo.

Work in Progress

Estar en silenci amb la Pilar, vull dir saber que hi és/que hi som, però no dir-nos res m’està bé. M’ha fet molt de profit.

Conèixer-la més m’ha fet profit, vull dir. Al principi no li feia gaire cas però de cop i volta va entrar con un llamp i m’ha inspirat molt i m’ha donat molta força per emprendre o per continuar projectes que d’altra banda potser no hauria tirat endavant.

Ella no es rendeix i això està bé, perquè -després de tot i malgrat tot- jo tampoc no em rendeixo. Una cosa és que m’aparti perquè la realimentació constant de la idea d’ella i l’estar al corrent de la seva vida em desestabilitzi. I una altra és que no ho continuï intentant més endavant, quan hi hagi més possibilitats d’èxit.

Que m’enyori una mica ja està bé i no és un perjudici per als meus plans ans al contrari.

En tot cas, per fi m’he posat a treballar en la novel·la, aparcades la trama i la sinopsi des de feia set mesos.

I ara estic escrivint molt. No solament la novel·la (La Novel·la) sinó escrivint molt en general. I això que tinc alguns projectes dissenyístics i audiovisuals per acabar i d’altres per començar urgentment (com la pancarta anti B16 o un stop motion i uns time lapses que fa mesos que tinc per muntar, per exemple).

Però ara em ve més de gust escriure, no sé. Suposo que el fet de no especialitzar-me en una única activitat creativa sinó tocar pals diversos m’ajuda a tornar a aquella que va ser el principi de tot sense forçar res i amb força i ganes que fins ara no tenia.

I això, malgrat el que digui la benpensança, és una garantia de qualitat. Escriure forçadament, perquè toca, perquè has tingut èxit (o no) o perquè en vols tenir, perquè el “mercat” mana, és un error. Quan per fi acabi el llibre en què estic treballant ho hauré fet sense cap pressió possible i, per tant, serà el millor llibre que podia escriure… Encara que en PP se’l passi per la trituradora de paper. De fet, hi compto tant amb què ho faci, que si aconsegueixo que me’l publiquin demanaré a l’editorial que a ell ja li enviïn triturat, amb una nota que digui que si de debò se’l pensa llegir el trobarà a qualsevol llibreria.

Hi ha gent que fem literatura escrivint llibres i n’hi ha que en fan creant-se un personatge, en PP, que no solament s’inventa llegendes urbanes sobre la seva avorrida vida (com que llegeix tant o més que en Sánchez-Dragó) sinó que inclou referències bibiliogràfiques inventades en les seves crítiques literàries perquè tothom pensi que és un erudit que llegeix escriptores finlandeses que s’autopubliquen llibres en anglès en tirades inferiors a 200 exemplars… quan de fet, només és un tiu molt enginyós, això sí (se n’ha de ser per mantenir un personatge així durant tants anys) que el dia que en facin la corresponent entrada a la Vikipèdia ens farà riure molt. Fins i tot en faran una pel·lícula, una comèdia que tractarà de com el crític literari més odiat del país no és més que una llegenda urbana com la d’en Ricky Martin i la Nocilla.

Camins

16 de juliol.

Estic en procés de prendre decisions molt importants. Però són decisives, si no les prenc ara més endavant no hi seré a temps.

Durant tots aquests anys que he estat vivint (o malvivint) a Barcelona la meva autoestima se n’ha anat per l’aigüera. I ha passat per culpa de dos factors importants: persones amb qui m’he relacionat i tipus de feines que he realitzat.

I de tot plegat, el fet de no guanyar-me la vida amb el meu talent és el que més m’ha afectat. De fet, de tants anys en mans del sector del telemàrqueting hi va haver un moment en què em pensava que ja no valia per a res més.

Tots aquests anys en tot cas, no he cregut gaire en mi però per sort no he parat de formar-me. He tirat endavant uns estudis i he après coses que quan vaig arribar ni m’imaginava que podria aprendre (o que m’interessaria aprendre).

Encara no he acabat, mai s’acaba, però ha arribat el moment de confiar en mi mateixa i en les meves aptituds i de posar en pràctica idees boges. I de viure del meu talent. De convertir el meu nom i cognom en marca. De fer una aposta arriscada.

Com a molt tard el 31 de desembre d’enguany -suposant que continuï treballant on encara treballo- deixaré la feina i muntaré el meu propi negoci.

Fa més de dos anys que hi penso de manera inconcreta però aquests últims dies tot ha començat a prendre forma.

Es tracta d’un negoci que m’obligarà a treballar molt dur durant temporades d’uns 6 o 7 mesos a l’any però que em deixarà la resta lliure per poder treballar en els altres projectes que tinc i que no seran tan lucratius.

Caram! He publicat dos llibres; he sigut columnista d’opinió d’un diari important; he fet ràdio; he fet de periodista; sé un parell de coses sobre fer música i cantar en un escenari (tot i que sempre cal millorar); sóc dissenyadora gràfica; m’estic formant com a fotògrafa (assignatura pendent des dels 9 anys, però d’això en parlaré un altre dia); aviat em concentraré en el que ha de ser la meva primera novel·la; tinc projectes sobre exposicions, documentals…

Trobo que ha arribat el moment d’alliberar-me de les corretges de les persones i feines que han sigut un llast.

He tingut la idea per sortir de tot això i ja he començat a fer els plans estratègics.

I en l’apartat sentimental, sé que aviat passaré dels “Pools of sorrow” de la Laura a les “Waves of Joy”.

No serà casualitat. És la feina de tota una vida. Una feina que les persones amb qui m’he topat no sempre han valorat perquè jo mateixa no l’he valorada.

O almenys no l’he valorada prou.

Per cert que avui dues fotos meves han aparegut en un reportatge de Cuatro sobre la iniciativa SpainFantasma.

Sigui com sigui, I’m on the road!

I no m’aturaré.

Ja no.