Arxivar per Waves of Joy

Només un instant

La Joy, la vaig estimar un moment, només un instant. El temps minúscul que ella va deixar que l’estimés. I llavors, el no-res.

El meu cor és tan trencadís que només espero que una bona ventada se m’emporti els trossets horitzó enllà. Fi de la història.

Avui he llegit l’últim email que em va enviar la Laura, l’1 de juliol, fa més d’un mes. No sé per què ho he fet, suposo que per convèncer-me de la seva falta de sensibilitat i escrúpols. El més sorprenent és que diu que la gent que li fa mal és la gent com jo i no la tia que suposadament la maltractava. Dic “suposadament” perquè després del to de les seves últimes comunicacions i les amenaces que em va fer perquè escric aquest bloc vaig dubtar molt seriosament que no fos ella la hostiadora i no pas l’hostiada.

Em demano on són les coses bones que veig en la gent quan mostren la seva veritable cara. És que mai hi han sigut? O potser és que només són detalls i jo només sóc capaç de fixar-me en els detalls.

Però el cas és que sí que sé per què ho he fet. Perquè, m’agradi o no aquest sentiment, la Laura encara m’importa.

He repassat, de nou, el seu bloc per fer-me una idea de com està. Ha començat a penjar escrits de l’Antonin Artaud intel·lectualitzant el suïcidi. Artaud, que -com jo- també va néixer un 4 de setembre, després de tota aquesta intel·lectualització va fer les pràctiques oportunes i es va morir suïcidat.

Sincerament, mai he sigut prou bona interpretant els escrits de la Laura però espero que sigui veritat que té el cap tan ben posat com diu i es dediqui a pensar en altres coses.

He vist les noves fotos que està fent amb l’Holga i la carcassa submarina, la veritat és que n’hi ha algunes que són molt bones. M’agradaria anar pel carrer i trobar-me un cartell que anunciés una expo seva. Voldria dir que ha madurat i que s’ha centrat en el que sap fer millor, fer de la càmera una extensió del seu cor.

Anuncis

Alta Sensibilitat

La primera persona que m’ho va notar va ser una amiga periodista. Ella em va dir que sóc capaç de veure coses que els altres no veuen. I jo vaig dir “Ah, vale” i no hi vaig donar mai més importància. D’això deu fer ja uns 14 anys.

La meva metgessa fa uns mesos que em va dir el mateix -en paraules mèdiques, s’entén- i jo també vaig dir “Ah, vale” i em vaig concentrar en altres coses, com la meva creativitat, perquè quan m’hi concentro sóc feliç.

Fa poc que he conegut una noia que m’agrada molt. Tot i que ella diu que no està disponible (i la crec, no ho està i a més té molts embolics al cap), sé que li agrado, ens ho passem molt bé juntes i, per mi, estar-ne a prop es transforma en una experiència molt intensa.

Tant que és com si em fotés el xut d’una droga molt dura.

I com una droga, aquests xuts de felicitat em desequilibren. Perquè després de la pujada ve la baixada. I la baixada és una estavellada contra el terre. Una darrera l’altra.

La psicologia espanyola, encara en molts aspectes a l’era quaternària, considera a les persones com jo de manera despectiva i se’ns acusa “d’hipersensibilitat”. De fet, mesos enrere va sortir un article a El País on es parlava de susceptibilitat exacerbada, com si les persones així no fòssim més que un gra al cul de la neurosi i no explicant el que realment és: una personalitat, no un transtorn.

A Canadà, una doctora en Psicologia que també té aquest tipus de personalitat ha escrit llibres i ha fet estudis que són de referència sobre el tema i n’ha canviat la definició a High Sensitive Person, persona altament sensible (PAS), més positiu.

Malauradament a Espanya, només hi ha una terapeuta de referència (i també és PAS) i el seu discurs conté un refregit de messianisme i new age neocristiana que fa feredat.

A més, com que l’Elaine Aron, l’eminència de Toronto, en un intent de trobar algun avantatge entre tants inconvenients ha donat la volta a la truita i ha escrit un llibre en què parla d’aquesta sensibilitat més enllà del que és normal com d’un do que pot millorar la humanitat (molts artistes i persones que han contribuït a aquesta millora serien PAS), doncs això, la senyora aquesta, la d’aquí, en els seus escrits sembla que parli de les PAS com si fòssim una mena d’escollits.

I no, senyora. Ser una Persona Altament Sensible, no té cap mèrit. Cap ni un. Sí, és cert, sóc capaç de saber que una persona no quedarà amb mi en una setmana només perquè ha escrit uns punts suspensius en un missatge al mòbil. Tinc molta memòria i un cervell que enregistra tots els petits detalls, tinc molta empatia i sento dolor quan algú altre el sent, no suporto veure la gent sofrir i sí que és veritat que les llums molt altes i els sorolls i les aglomeracions m’arriben a estressar tant que m’esgoten (de fet, últimament em produeixen migranyes); tot això entre altres coses. No hi ha dubte que la meva personalitat es nodreix d’estímuls que m’afecten més del que afecten la majoria de la gent.

Però no és cap mèrit, no ens enganyem. Pensar que això és un mèrit és com pensar que ser rossa o tenir els ulls blaus és un mèrit. En alguns casos pot ser un avantatge i en d’altres un inconvenient.

Ser capaç de sobreviure i adaptar-se (en la mesura del possible) a una societat cada vegada més superficial, agressiva i materialista sí que té mèrit.

En tot cas, ara que per fi sé el que hi ha puc entendre moltes coses. Però no crec que refugiar-se en l’elitisme sigui la solució.

De fet, l’única solució possible és adaptar-se o morir.

En tot cas, ara queda explicat el meu pànic escènic, la meva sensació permanent d’incomprensió, de solitud, la sensació d’abandonament, el que no pugui suportar la gent xunga amb qui treballo (perquè jo seré hipersensible però no per això ells deixen de ser uns fills de puta) ni la feina que faig…, el fàstic que em fan els llocs d’ambient i la mala sort que sembla perseguir-me en totes les meves relacions sentimentals.

Ella, la meva amiga, també és especial i única. Ho és per mi. És l’única dona lesbiana que ha vist tot això en mi (sense saber ni el nom de la cosa) i que ho aprecia i ho valora. Potser ella també és una mica més sensible del que seria habitual. En tot cas, és més sensible que la resta de dones lesbianes amb qui m’he creuat i amb això en faig prou.

Però sento que ja no puc acostar-m’hi ni allunyar-me’n. Per tot el que sento i pel gran valor que suposa que en la meva vida hi hagi algú que és capaç de veure’m i apreciar-me tal i com sóc.

Potser sigui un do, al cap i a la fi les tensions internes que em provoca són la base de tots els meus talents. Però jo ho visc com una maledicció.

I em sento perduda i confosa.

I no sóc capaç de trobar cap solució que em sembli prou bona. Prengui la decisió que prengui hi perdré.

Si m’hi implico més hi perdré perquè em desequilibraré i tot s’espatllarà.

Si m’aparto i desaparec hi perdré perquè aquesta persona val molt la pena i la gent així no és abundosa.

Faci el que faci: la cagaré.

Waves of Joy

Ella m’envia un missatge dient que sóc especial i única i em dóna les gràcies perquè sempre aconsegueixo dibuixar un somriure en els seus llavis.

Fa anys que ningú no em veu amb els seus ulls.

Només per això ja val la pena intentar estimar-la ni que sigui un moment.