I crisi…
M’agrada aquest comentari que m’ha enviat la Chà:
“Esto que te quede bien claro, que nada ni nadie te haga pensar que eres fea o insulsa o algo de eso. En un mundo bollil en el que el 90% es mierda tú eres de lo poquito que se salva. De verdad, sabes que no lo digo por decir, sabes que no lo diría si no fuese cierto”.
(…)
“Y no te hundas ahora por esto, piensa que no ser del montón hace que no seas apta/digna para muchas tías. Pero tampoco lo merecen. En serio, no te mereces cualquier cosa, por favor”.
Crisi
Les coses no han sortit com jo desitjava. Sincerament em creia que hi tenia alguna possibilitat però pel que es veu ni l’he tinguda, ni la tinc, ni la tindré mai.
Una demostració d’afecte per part meva (una cançó) ha provocat una crisi forta. És un tipus de reacció i de crisi diferent que la que vaig tenir amb la Laura perquè en aquest cas, malgrat que ara la cosa està recent i fa mal, ella sí que m’aporta moltes coses encara que ni a curt ni a llarg termini poguem ser parella.
No m’estic resignant i guardant-me l’esperança a l’esquena… ja fa un temps que provo de superar l’atracció que sento per aquesta noia, que té un fons que no puc ignorar.
Almenys tota aquesta història ha servit perquè jo sigui capaç d’identificar el que busco en les meves relacions. No busco el fracàs, si és que és un fracàs això que està passant en aquests moments i jo no ho estic portant gaire bé i ella tampoc. I això només pot ser perquè realment hi hagi un vincle, un vincle diferent del que jo voldria però un vincle. I és un vincle important… que no sé si es trencarà o no, perquè és com si tot estigués caient per terra… i com els fonaments no siguin tan forts com jo penso simplement tot això es desintegrarà.
Però no deixa de tenir valor el fet que almenys sé què busco. Per fi ho sé, perquè després de l’Amaya tot han sigut plantofades.
Lo d’avui també una mica però jo crec en aquest fons de carinyo al final de tot i malgrat tot. No serà un amor sexual, llàstima. Però suposo que passarà alguna d’aquestes coses:
1. hi haurà un petit trencament, se’m passarà i serem bones amigues. Ens coneixerem més i també ens perdonarem més. I suposo que a la llarga també acabarem fent alguna cosa juntes a nivell professional.
Malgrat aquestes crisis de comunicació que ens passen periòdicament i per email (n’hi ha hagut d’altres -poques- i en moments en què no ens coneixíem gens i s’han superat amb una certa rapidesa) ens entenem bé. I el problema de comunicació ve més pel mitjà que utilitzem per comunicar-nos, que devegades complica la interpretació del missatge, que no pas pel missatge en si.
2. no hi haurà cap trencament, tardarà més a passar-se’m i finalment es trencarà (opció que ni em plantejo).
Enfí, porto unes 24hores mastegant-me els sentiments. Crec que ella porta més estona perquè jo no vaig començar a respondre les seves declaracions de no amor fins ahir (perquè va ser ahir quan les vaig veure).
La cosa està estressada, però confio que tot s’arregli en el sentit que no ens faci mal a cap i tot continuï bé.
Estic en un moment creatiu bo. Potser hagi estat propiciat pel que veig en la Pilar o potser hagi estat una coincidència en el temps. Tant de bo sigui això darrer perquè era una energia molt forta que m’empenyia endavant.
Aviat ho sabrem.
I sí, malgrat que no ha fet mai res per demostrar que li agrado sí que m’he sentit estimada i respectada. En un nivell no sentimental però és un amor que hi és. Ara està clar que no es transformarà però és això o res.
I “res” seria fatal.
And She Was…
Amor i respecte. Feia anys que no sabia què és. Molts anys. Potser uns 11, perquè d’ençà que la història amb l’Amaya es va acabar el cert és que no m’havia tornat a sentir estimada. Sí durant un període curt, els mesos en què la Begoña i jo ens tiràvem els trastos. I més que estimada em sentia admirada i desitjada. Però no estimada.
D’ençà de la Begoña (inclosa) totes les meves relacions o intents de relació només han estat un Hate On Me: “If I could give you the world/ On a silver platter/ Would it even matter?/ You’d still be mad at me/ If I could find in all this/ A dozen roses/ Which I would give to you/ You’d still be miserable…”.
I amb la Pilar és tot el contrari. Li vaig demanar silenci i ho ha respectat. No m’ha dit que era una egoista (com d’altres) o que no li donava la meva amistat perquè no em puc sortir amb la meva. La diferència amb ella és que això és temporal. Són unes breus “vacances” fins que aconsegueixi portar això d’una altra manera o fins que ella s’alliberi de les seves mogudes i em doni l’oportunitat que buscava en mi el dia que va engegar tot això.
Encara que de vegades sento el dolor de la por, la d’equivocar-me, sé que la seva influència treu el millor de mi. El millor del millor del millor del millor de mi, el carisma que algun dia vaig perdre o oblidar en algun calaix d’una empresa de telemàrqueting.
I sé que jo també sóc una bona influència per ella i que m’estima encara que en aquests moments no sigui jo l’objecte del seu desig ni ocupi cap lloc en els seus somnis. Però sí l’ocupo en el seu cor i en el seu cap. No tant com ella en el meu, però és un vincle que no es trencarà perquè jo desaparegui una temporada. Almenys no és el que hauria de passar.
Per tant, Ella és La Persona o el model de Persona amb qui vull estar. De vegades no saps el que busques fins que ho trobes, o -com en aquest cas- fins que et troba a tu. Portem tres setmanes de silenci… però no hi ha hagut silenci total. Ens vam deixar cosetes a la Drop Box i, enfí, jo li vaig dir que m’agradava que me les deixés però que m’agradaria que pensés per què ho feia i si a mi m’ajudava i m’aportava alguna cosa… Suposo que això ha de ser dur de sentir, però és que de cop i volta se li acut passar-me dos capítols d’una nova sèrie de lesbis. I a sobre els fica en una carpeta que titula “nueva serie de lesbis marranas”.
De debò creu que això em distreurà de la meva fixació per ella (i pels seus mugrons, tot s’ha de dir: que no sóc tan platònica com sembla).
Tant de bo tot surti bé. Continuo amb les meves curses, que és una de les coses que més m’ajuda a conservar l’equilibri… Perquè no porto aquest silenci tan bé com sembla: la por de la pèrdua sempre hi és present, com si jugués amb foc. I no és el cas. No l’és però els moments de vertigen i buidor hi són i probablement hi continuaran essent durant un temps.
Però almenys he aconseguit començar a fer plans. Plans per tornar a sorprendre-la. M’encanta tornarla una mica boja, en el bon sentit. Tot i que aquestes coses no se sap mai com sortiran.
En tot cas, no ens hem barallat i no ens hem “deixat de parlar” perquè no tinguéssim res a dir-nos, sinó tot el contrari. I això sempre és un punt a favor.
Per cert, la Laura m’ha fet una sol·licitud de follower al Twitter.
Si tinc els tuits tancats és per alguna cosa. I si fa mesos que no estem en contacte també és per alguna raó: no hi ha lloc per a relacions tòxiques ni històries desestabilitzants, ja prou en tinc amb la toxicitat laboral (en l’inici de la fi, en aquests moments) com per permetre que la meva vida s’intoxiqui encara més.
No vull més Laures, ni més Begoñas ni més x ties (n’hi ha hagut més, però no les citaré per no cansar-me) per a les quals el seu melic és tot el seu món.
I sí vull moltes Pilars!
Tot i que amb una ja em conformo.
Work in Progress
Estar en silenci amb la Pilar, vull dir saber que hi és/que hi som, però no dir-nos res m’està bé. M’ha fet molt de profit.
Conèixer-la més m’ha fet profit, vull dir. Al principi no li feia gaire cas però de cop i volta va entrar con un llamp i m’ha inspirat molt i m’ha donat molta força per emprendre o per continuar projectes que d’altra banda potser no hauria tirat endavant.
Ella no es rendeix i això està bé, perquè -després de tot i malgrat tot- jo tampoc no em rendeixo. Una cosa és que m’aparti perquè la realimentació constant de la idea d’ella i l’estar al corrent de la seva vida em desestabilitzi. I una altra és que no ho continuï intentant més endavant, quan hi hagi més possibilitats d’èxit.
Que m’enyori una mica ja està bé i no és un perjudici per als meus plans ans al contrari.
En tot cas, per fi m’he posat a treballar en la novel·la, aparcades la trama i la sinopsi des de feia set mesos.
I ara estic escrivint molt. No solament la novel·la (La Novel·la) sinó escrivint molt en general. I això que tinc alguns projectes dissenyístics i audiovisuals per acabar i d’altres per començar urgentment (com la pancarta anti B16 o un stop motion i uns time lapses que fa mesos que tinc per muntar, per exemple).
Però ara em ve més de gust escriure, no sé. Suposo que el fet de no especialitzar-me en una única activitat creativa sinó tocar pals diversos m’ajuda a tornar a aquella que va ser el principi de tot sense forçar res i amb força i ganes que fins ara no tenia.
I això, malgrat el que digui la benpensança, és una garantia de qualitat. Escriure forçadament, perquè toca, perquè has tingut èxit (o no) o perquè en vols tenir, perquè el “mercat” mana, és un error. Quan per fi acabi el llibre en què estic treballant ho hauré fet sense cap pressió possible i, per tant, serà el millor llibre que podia escriure… Encara que en PP se’l passi per la trituradora de paper. De fet, hi compto tant amb què ho faci, que si aconsegueixo que me’l publiquin demanaré a l’editorial que a ell ja li enviïn triturat, amb una nota que digui que si de debò se’l pensa llegir el trobarà a qualsevol llibreria.
Hi ha gent que fem literatura escrivint llibres i n’hi ha que en fan creant-se un personatge, en PP, que no solament s’inventa llegendes urbanes sobre la seva avorrida vida (com que llegeix tant o més que en Sánchez-Dragó) sinó que inclou referències bibiliogràfiques inventades en les seves crítiques literàries perquè tothom pensi que és un erudit que llegeix escriptores finlandeses que s’autopubliquen llibres en anglès en tirades inferiors a 200 exemplars… quan de fet, només és un tiu molt enginyós, això sí (se n’ha de ser per mantenir un personatge així durant tants anys) que el dia que en facin la corresponent entrada a la Vikipèdia ens farà riure molt. Fins i tot en faran una pel·lícula, una comèdia que tractarà de com el crític literari més odiat del país no és més que una llegenda urbana com la d’en Ricky Martin i la Nocilla.
Trencar per conservar?
Ho he hagut de fer, encarar l’adéu i fer-hi front. He sigut jo. Aquestes setmanes ens hem acostat molt però ella té assumptes pendents i jo no puc suportar una amistat que em fa estar totalment al corrent de la seva vida.
Li vaig fer un regal genial pel seu cumple que li va agradar molt i sé que sempre ens quedarà el vincle. Han sigut molts mesos d’explicar-nos la nostra vida i, en certa manera, de fer-nos costat. No he entès quina pressa tenia de conèixer-me abans que la història que té amb la paia que viu a Londres amb nòvia de 10 anys se li concreti o li esclati a la cara. M’hauria agradat més que hagués viscut la història aquesta fins al final o fins que el ser o el no ser s’hagués estabilitzat i que ens haguéssim conegut després, sense rèmores, sense censures, sense cadenes. No solament en el seu lloc jo ho hauria fet així sinó que a mi m’hauria agradat que ella també ho fes així.
Trobo massa perillós que te’n vagis a conèixer una paia amb la que fa mesos que t’escrius i comparteixes els teus sentiments si tens el cor ocupat, pots fer mal. I això és el que ha passat.
El que li he dit és que m’agafo vacances de la seva vida, que poden ser llargues o indefinides, no ho sé. El que tinc clar és que enyorar-la fa mal però més mal em fa que m’expliqui els seus rodaments de cap amb l’altra. Ostres tu, me l’estimo però no sóc una ONG. Si no me n’aparto, faig el dol que toqui (ja porto unes quantes setmanes fent-lo, perquè quan ens vam dir adéu vaig saber que era el que toca) l’amistat, la boníssima amistat que tenim, se n’anirà en orris perquè sé que jo cada vegada ho suportaré menys i tot s’espatllarà.
Així que ara, que potser estem en el millor moment o probablement en el moment més maco de tots aquests mesos, jo em retiro. I em retiro perquè el vincle es conservi, perquè m’importa massa tot plegat. Però no tornaré. Espero que ella em busqui més endavant. Espero que em torni a buscar i em torni a trobar.
I si això no passa, que ens tornem a trobar per casualitat en algun lloc i que poguem reprendre tot allò que avui deixem enrere i que se’n va com va arribar, en forma d’email.
Estic molt trista però sé que d’ara endavant tot anirà bé. No em sentiré emocionalment atrapada en terra de ningú, que era el que m’estava passant.
Com que visc les coses de manera molt intensa el meu límit de dolor arriba sempre molt aviat, més aviat que per a la majoria de la gent. Així que ara és només qüestió de deixar que passi i tot torni a lloc.
M’he reclòs molt a casa aquests dies posteriors a la seva visita. Necessitava pensar, sentir, prendre decisions. Decisions sobre què donar, fins on donar, quan marxar i com. Crec que, tot i que és difícil, és millor marxar ara, que tot està bé. Molt bé, diria.
Ara a curar-me i a continuar endavant amb els meus merders i la resta de decisions difícils però necessàries de la meva vida, com recollir-ho tot i tornar a Girona perquè aquí ja no hi tinc ni hi vull tenir res que em retingui per més temps.
La Pilar és el millor que m’ha passat en anys.
Cròniques del desert provisional 